El procès de cocció

El procés de la cocció de L’ argila per fer-la dura i duradora és de gran
antiguitat.

La ceràmica primitiva no va ser cuita en forns sinó en fogueres obertes i pous poc profunds contenint el foc. Els llocs amb zones endurides i cremades on els focs s’han col·locat, s’han considerat com evidència d’ una zona habitada i aquests trossos de terra cuita persisteixen durant dècades. El recipient d’ argila es converteix en un objecte durador, relativament resistent a l’aigua i al foc, i una barrera pels insectes i altres animals i es va convertir en una utilitat bàsica.

Els primers forns no eren exactament això sinó que eren un foc obert o foguera. Segurament consistiria en posar els vasos de fang al terra i fer una foguera al seu voltant. El foc completa el procés d’assecatge de les peces, escalfant l’argila per sobre del punt d’ebullició de l’aigua primer amb poc foc per evitar que les peces esclatin, a mesura que la ceràmica es va assecant s’incrementa el foc fins que les peces estan envoltades per les flames i les brases enceses. Encara hi ha poblacions d’Àfrica que fan servir aquesta tècnica tan elemental.


El segon tipus de forn utilitzat durant el neolític va ser el forn de pou, té més poder calorífic ja que el calor es manté en el pou per la barrera aïllant de la terra, també el procés de refredament és més lent. Acostumaven a excavar un forn poc profund d’uns 30 a 50 cm de profunditat, la terra excavada es posa al voltant del forn. Es pot col·locar el combustible al fons del pou i les peces a sobre i també fusta per sobre les peces que es posen properes unes a les altres però no tocant-se per si una explota no trenqui les altres i cap per avall.
Aquests forns poden arribar a 600-700 ºC.


Sabem que a l’edat dels metalls es podien posar al fons del pou fang, ceràmica
a trossos o pedres planes però que durant el neolític no es feien servir aquests
procediments.